PREGÀRIA (Compartida a  l’ENIE 21/04/2012)- Bernat Oró

La vida no cap en uns anys, ni en una ciutat, ni en una cançó.

La vida no cap en una maleta, ni en uns dubtes, ni en una adreça manuscrita.

La vida no cap en uns carrers, ni en uns amors, ni en uns versos.

La vida no cap als terrats, ni en un somni, ni en uns llibres.

La vida no cap en una aula, ni en un claustre, ni en uns apunts.

La vida no cap en un somriure, ni en un dijous, ni en un missatge al mòbil.

La vida no cap en un autobús, ni en un concert, ni en una samarreta.

La vida no cap en la mort, ni en la ràbia, ni a la premsa.

La vida no cap en un centre social, ni en una assemblea, ni en un manifest.

La vida no cap en un megàfon, ni en una mani, ni en una pintada.

La vida no cap en un calabós, ni en un judici, ni en una sentència.

La vida no cap en una furgoneta, ni en un assaig, ni en un web.

La vida no cap en uns anys, ni en una ciutat, ni en una cançó.

La vida no cap en uns records, ni en una amistat, ni en aquestes paraules.

Perquè a voltes la vida d’un no cap en la vida d’un sinó en la vida de molts.

(La vida. Feliu Ventura, 2011)

Ahir al vespre em vaig posar molt content. Feia molt de temps que no trucava a la Diana i quan ho feia era només abans de la reunió de grup. I no la trobava. Per mi era més còmode dir que mai la trobava, però la veritat és que jo no feia prou per saber d’ella, no la tenia present la resta de la setmana. La Diana és una noia sudamericana que es va incorporar al nostre grup cap a l’octubre, però des del desembre havia deixat de venir.  Portava molts pocs mesos a Martorell i havia vingut fins aquí per retrobar-se amb la seva mare després d’estar molts anys vivint separades. Ella va començar a treballar en un bar, de dilluns a dilluns i amb uns horaris molt complicats, s’havia de llevar cada dia a les 5h per obrir el bar! I molts diumenges havia de patir sola les impertinències dels que arribaven de festa, amb el risc que això portava. Una realitat, la de la Diana, força dura, per la migració en si i per les dures condicions en què treballava. Tot i així, venia al nostre grup encara que s’acabés a les 12h i ens va aportar una dosi de realitat que ens feia viure el sentit de la JOC. Després del desembre i entre que alguns dies estava “maluca” i altres que no ens havíem pogut reunir va fer que anéssim perdent el fil i inconscientment jo ja pensava que no vindria més. Però ahir al vespre, em va contestar! I vam poder parlar, encara que poquet, però prou per sentir com estava. Em va alegrar sentir que tenia ganes de tornar-nos a trobar i que li sabia molt greu, que no havia tingut coratge de trucar-nos perquè feia molt de temps que no donava senyals de vida, que havia desaparegut. Just va dir això i em va venir al cap el fill pròdig, li vaig dir que no es preocupés per això, que no havia de disculpar-se de res i que a la JOC quan algú torna també fem una festa. Al final vem quedar que diumenge vindria a la quedada federal per preparar la Festa de la Campanya!

Els enemics dels nostres somnis ens acusen de “no aportar res en concret”. Concreta és la vida, concreta la solidaritat, concret el Moviment Popular, concretes les Comunitats Eclesials de Base i les pastorals, concreta la fidelitat diària en el seguiment de Jesús. (…) Passos, gestos, propostes d’una alternativa que contesta, amb la força de l’Esperit, la política capitalista neoliberal del macro-consumisme, del privilegi d’una elit deshumana que exclou la immensa majoria de la família humana de Déu. (…). Don Helder Camara, ens va deixar com a testament aquesta consigna insistent: “No deixin caure la profecia”; no deixem caure la profecia. Davant totes les crisi de l’imperi del lucre, proclamem, indignats i esperançats, les victòries del Regne. (Pere Casaldàliga, febrer 2012)

Tinc ganes que arribi la Festa de la Campanya i tinc ganes de preparar-la. Tinc ganes que la nostra fede ens posem en moviment i tinc ganes que això també ens permeti fer més comunitat. Hi ha tantes vides que estan patint que aquesta campanya ens pot donar molt de sentit. Hi ha molts noms que coneixem que necessiten que hi siguem, i hi ha molts noms que necessitem que hi siguin, perquè la vida d’un no té sentit sense la vida de molts. Espero que l’energia de Pasqua, del taller de quadern de vida, de les jornades de formació, de la CANI, de trucades com les de la Diana, i d’altres moments d’aquestes dues setmanes, continuï ben viva pel primer de maig, per la festa de la campanya, per tants moments de lluita que ens esperen fins a final de curs i que sobretot m’ajudi als petits gestos de cada dia, al compromís militant, a la coherència i a l’acció.

Cuando nací,
pobreza,
me seguiste,
me mirabas
a través
de las tablas podridas
por el profundo invierno.
De pronto
eran tus ojos
los que miraban desde los agujeros.
Las goteras,
de noche, repetían
tu nombre y tu apellido
o a veces
el salto quebrado, el traje roto,
los zapatos abiertos,
me advertían.
Allí estabas
acechándome
tus dientes de carcoma,
tus ojos de pantano,
tu lengua gris
que corta
la ropa, la madera,
los huesos y la sangre,
allí estabas
buscándome,
siguiéndome,
desde mi nacimiento
por las calles.

Cuando alquilé una pieza
pequeña, en los suburbios,
sentada en una silla
me esperabas,
o al descorrer las sábanas
en un hotel oscuro,
adolescente,
no encontré la fragancia
de la rosa desnuda,
sino el silbido frío
de tu boca.
Pobreza,
me seguiste
por los cuarteles y los hospitales,
por la paz y la guerra.
Cuando enfermé tocaron
a la puerta:
no era el doctor, entraba
otra vez la pobreza.
Te vi sacar mis muebles
a la calle:
los hombres
los dejaban caer como pedradas.
Tú, con amor horrible,
de un montón de abandono
en medio de la calle y de la lluvia
ibas haciendo
un trono desdentado
y mirando a los pobres
recogías
mi último plato haciéndolo diadema.

Ahora,
pobreza,
yo te sigo.
Como fuiste implacable,
soy implacable.
Junto
a cada pobre
me encontrarás cantando,
bajo
cada sábana
de hospital imposible
encontrarás mi canto.
Te sigo,
pobreza,
te vigilo,
te acerco,
te disparo,
te aislo,
te cerceno las uñas,
te rompo
los dientes que te quedan.
Estoy
en todas partes:
en el océano con los pescadores,
en la mina
los hombres
al limpiarse la frente,
secarse el sudor negro,
encuentran
mis poemas.
Yo salgo cada día
con la obrera textil.
Tengo las manos blancas
de dar pan en las panaderías.
Donde vayas,
pobreza,
mi canto
está cantando,
mi vida
está viviendo,
mi sangre
está luchando.
Derrotaré
tus pálidas banderas
en donde se levanten.
Otros poetas
antaño te llamaron
santa,
veneraron tu capa,
se alimentaron de humo
y desaparecieron.
Yo te desafío,
con duros versos te golpeo el rostro,
te embarco y te destierro.
Yo con otros,
con otros, muchos otros,
te vamos expulsando
de la tierra a la luna
para que allí te quedes
fría y encarcelada
mirando con un ojo
el pan y los racimos
que cubrirá la tierra
de mañana.

(Oda a la pobreza. Pablo Neruda)

Reflexió entorn la Setmana Santa

LA SETMANA SANTA

1 CORINTIOS 13,1 (4)

“El amor es paciente, es servicial;

el amor no tiene envidia,

no es presumido ni orgulloso;

no es grosero ni egoísta,

no se irrita, no lleva cuentas del mal;

el amor no se alegra de la injusticia,

sino que goza con la verdad.

Todo lo excusa, todo lo cree,

todo lo espera, todo lo tolera.

El amor no falla nunca.”

 

Jesús vingué a la Terra per ensenyar-nos i transmetre’ns AMOR (amb MAJÚSCULES), que és l’essència del Pare.

Amor i amor al pròxim és la síntesi del missatge Cristià.

Com a Cristians, aprendre amor esdevé la nostra fita terrenal per així retornar a l’origen celestial on TOT és AMOR.

Mentrestant, aquí en el fang terrenal, Jesús ens deixà un imperi: la seva benedicció en forma de pa i de vi, que no és altra cosa que el seu amor abans de marxar cap a la Creu.

En morir a la Creu, Jesús carregà amb tots els pecats del món, amb totes les nostres creus per alliberar-nos.

En ressuscità, obrir els camins de l’esperança a la humanitat, perquè així com el cos està destinat a morir, l’esperit esdevé immortal en l’altra vida.

Cal transformar-se en amor per seguir cap a la direcció de Jesucrist.

Crec que la Setmana Santa és un moment per retirar-se i fer introspecció per adonar-nos del punt evolutiu en què es troba el nostre amor, seguint el referent de Jesús.

És convenient aprofitar el seu llegat –l’esperit Sant- en oració, per realitzar aquells canvis o transformacions que necessitem.

Rosa Pasqual, militant de Besòs 4.0

El alimento del amor
Más que una caricia, más que una palabra, esta la vida que compartimos y construimosjuntos.

Un famosomaestro se encontrófrente a un grupo de jóvenes que estaban en contra del matrimonio. Los muchachosargumentaban que el romanticismoconstituye el verdadero sustento de las parejas y que es preferible acabar con la relacióncuandoéste se apaga en lugar de entrar en la huecamonotonía del matrimonio. El maestro les dijo que respetabasuopinión, pero les relató lo siguiente:

Mis padresvivieron 65 añoscasados. Una mañana mi mamábajaba las escaleras para prepararle a papá el desayuno y sufrió un infarto. Cayó. Mi padre la alcanzó, la levantó como pudo y casi a rastras la subió a la camioneta. A todavelocidad, rebasando, sinrespetar altos, condujohasta el hospital. Cuando llegó, por desgracia, yahabíafallecido.

Durante el sepelio, mi padre no habló; su mirada estabaperdida. Casi no lloró. Esanochesushijos nos reunimos con él. En un ambiente de dolor y nostalgiarecordamoshermosasanécdotas; élpidió a mi hermanoteólogo que ledijeradóndeestaríamamá en esemomento. Mi hermanocomenzó a hablar de la vida después de la muerte, conjeturas de cómo y dóndeestaría ella. Mi padreescuchaba con atención, de prontopidió que lo lleváramos al cementerio. “Papá”, respondimos, “son las 11 de la noche! no podemosir al cementerioahora”.

Alzó la voz y con una mirada vidriosa dijo: “No discutanconmigo por favor, no discutan con el hombre que acaba de perder a la que fuesu esposa por 65 años”. Se produjo un momento de respetuoso silencio, no discutimosmás.

Fuimos al cementerio, pedimospermiso al velador, con una linternallegamos a la lápida. Mi padre la acarició, oró y nos dijo a sushijos que veíamos la escena conmovidos: “Fueron 65 años……¿saben?, nadiepuedehablar del amor verdadero si no tiene idea de lo que es compartir la vida con una mujerasí”. Hizo una pausa y se limpió la cara. “Ella y yoestuvimosjuntos en aquella crisis. Cambié de empleo”, continuó. “Hicimos el equipajecuandovendimos la casa y nos mudamos de ciudad. Compartimos la alegría de ver a nuestroshijos terminar suscarreras, lloramosuno al lado del otro la pertida de seresqueridos, rezamosjuntos en la sala de espera de algunoshospitales, nos apoyamos en el dolor, nos abrazamos en cada Navidad, y perdonamosnuestroserrores…

Hijos, ahora se ha ido y estoycontento, ¿saben por qué?, porque se fue antes que yo, no tuvo que vivir la agonía y el dolor de enterrarme, de quedarse sola después de mi partida. Seré yoquienpase por eso, y ledoygracias a Dios. La amo tanto, que no me hubieragustado que sufriera…”.

Cuando mi padreterminó de hablar, mis hermanos y yoteníamos el rostroempapado de lágrimas. Lo abrazamos y él nos consoló: “Todoestábien, podemosirnos a casa; ha sido un buendía”.

Esanoche entendí lo que es el verdadero amor; dista mucho del romanticismo, no tiene que ver demasiado con el erotismo, ni con el sexo, mas bien se vincula al
trabajo, al complemento, al cuidado y, sobre todo, al verdadero amor que se profesan dos personasrealmentecomprometidas”.

Cuando el maestroterminó de hablar, los jóvenesuniversitarios no pudierondebatirle; esetipo de amor era algo que no conocían. Ojaláalgúndíapuedas encontrar un amor así, y si lo encuentras, jamás, perojamás lo dejesir…

http://www.loscuentos.net/cuentos/link/496/496043/

 

Testimoni 3er moment

Quan ens tens entre setze i vint-i escatx anys i et diuen d’anar a passar un cap de setmana a una casa de col·lònies, amb gent que desconeixes. Normalment fa mandra i així va ser. Ens va venir un dia el Sr Guillem Plà i ens va dir que estaria bé que anéssim a les Jornades de Tercer moment, aquell any a Centelles. La nostre resposta va ser que no, que ens feia mandra, que això de la JOC, que el nostre grup ens està molt bé però tota això de la Nacional i tot plegat que ens feia bastant mandra.

Finalment ens va convèncer i  vam confiar amb ell i ens vam equipar per marxar, per anar a passar un cap de setmana, creiem nosaltres a disgust i a desgana. Nosaltres volíem quedar-nos pel poble i sortir amb tota la colla i no anar a resar i anar a parlar de Déu i de tot això tant ambigu.

Al arribar a la casa, vam notar una sensació agradable. Hi havia una quanta gent a fora petant la xerrada, els vam saludar, vam presentar-nos i al cap de dos minuts va ser com si els coneguéssim de tota la vida. Aquell dia, vam fer poca cosa. Vam deixar les bosses, vam esperar els que faltaven i vam fer uns jocs de presentació on vam començar a conèixer una mica més la gent que ens envoltava. Vam sopar i vam fer uns jocs abans d’anar a dormir, que entre una cosa i una altre van estar realment bé ens vam fer uns bons tips de riure.
L’endemà ja ens vam llevar com si portéssim una setmana a la casa i sentint com al que teníem al costat un amic de tota la vida.

Recordo tenir el pensament de certa mandritis als treballs en grup i al que tocava a la tarda, “el judici”. Personalment no pensava gaire igual que la resta de la gent i em feia por que em miressin malament o que em diguessin quelcom.

Vam fer els treballs en grup i vaig poder dir tot el que pensava i ningú em va posar pegues de res, tothom ho va acceptar, al igual que jo el que pensaven els altres.

Tant per mi com per tots els del grup va ser molt sorprenent l’activitat del “judici”, fèiem una mena de  representació teatral del judici a Jesús. Uns l’acusaven i els altres el defensaven. Jo flipava, allò va ser, més que com un judici, una batalla campal. Tothom súper ficat dins el paper debaten i defensant les seves posicions fins que fes falta.

De fet tot això, solsament son petites anècdotes, i tantes més que n’hi ha, de les jornades de tercer moment. A banda de tots els moment de xerinola i festa que va haver-hi també vam tenir moment de molt pensar, de molt reflexionar individualment, per un mateix, per conèixer-nos més profundament i saber realment, què som, qui som, on anem, que anem a fer-hi i amb qui volem anar-hi. Semblen preguntes insòlites però que si ens posem a rumiar ens donen molt de pensar i fins i tot de trencar-nos el cap amb algunes d’elles perquè, tot i que a vegades volem una cosa fem el contrari. No està demés pensar en aquestes coses.

En definitiva, crec que a les Jornades de tercer moment vaig aprendre a pensar una mica més profundament en el sentit, el valor d eles coses el seu llenguatge i el seu vocabulari, coses molt iguals i que ens poden portar a resultats molt diferents. També vaig aprendre que la JOC és molt més que un esplai, que un grup de gent. La JOC és un lloc, per mi, on gent de totes edats i maneres de fer, comparteixen un camí semblant a la vida i unes eines per afrontar els obstacles molt similars, que es troben, que debaten, que parlen, que viuen experiències junts i que es formen els uns al altres. Gent molt diferent i tanmateix molt semblant. En ocasions, amb maneres de fer molt diferents però que al cap i a la fi, ben traduïdes, així com les paraules, porten al mateix lloc i volen dir el mateix. En els moments de dubte, reflexiono i penso què m’ha aportat la JOC i per molt diferent que em vegi jo, a vegades, a molta de la gent de la JOC, veig que haig de ser-hi que necessito estar-hi i acompanyar-nos els, uns als altres, en el camí de la vida.

Marc Gallart Ubalde

Març del 2012

MANIFEST VAGA GENERAL

La Joventut Obrera Cristiana, Joc Nacional de Catalunya i les Illes, convoquem Vaga General el dia 29 de març contra el conjunt de mesures que formen la política econòmica antisocial del govern central i català. Aquestes mesures estan comportant una greu retallada dels drets laborals i socials, un increment de l’atur i de la precarietat laboral, una reducció salarial, una retallada de recursos en els serveis públics i un desmantellament generalitzat de la protecció social.

La JOC animem a totes les persones, especialment als i les joves a fer Vaga. També fem una crida a participar de les reunions, manifestacions,… que es facin aquell dia i que es vagin convocant.

Som joves que junt a d’altres companys i companyes volem denunciar que:

• Som més d’un 42% de joves catalans i catalanes que ens trobem a l’atur.
• Si “tenim la sort” de treballar ho fem en condicions precàries. Encadenant contractes temporals i mal remunerats. Cada cop veiem més retallats els nostres sous.
• No volem una Reforma Laboral que encara precaritzarà més els nostres llocs de treball.
• No ens podem independitzar. I els que ho hem pogut fer tenim moltes dificultats per pagar el lloguer o la hipoteca.
• Estem patint les conseqüències de les retallades a l’educació pública. Hi ha massificació a les aules, pocs recursos per part de les administracions, tenim moltes dificultats per accedir a la Universitat o per escollir uns estudis.

En el Manifest de la TNI, escoltàvem com els i les joves més petits i petites del Moviment deien:

Des de principi de curs, els i les joves de la JOC ens hem adonat que estem perdent drets que abans teníem i cada cop són menys presents com: que estan traient assignatures, que cada cop estudiar és més i més car i de difícil accés, que alguns barris tenen poques escoles i els estudiants han d’anar a estudiar fora i això els costa més diners i temps, etc.

Així, ens hem adonat que només podrem entrar a la universitat si anem a netejar-la… Aquesta situació ens dificulta el fet de trobar feina i ens empeny a un cercle viciós: no es pot estudiar, no es pot treballar, no hi ha diners, els estudis no es poden pagar… i així tornem a començar.

Però no tot està perdut;  ara ens toca cridar perquè ens escoltin: Ni el treball ni l’educació estan en liquidació. Ocupa els teus drets!!

 

La JOC creiem en la vaga com a manera de manifestar-se i reivindicar. Tot i que hi ha un sentiment col·lectiu que les últimes vagues no han servit per a res, no oblidem que les grans millores de la classe obrera: condicions laborals i socials, s’han aconseguit gràcies a vagues generals.

Som molt els i les joves que deixar de treballar un dia és un esforç econòmic molt gran. Hi ha joves que afirmen que la seva economia mensual depèn veritablement de 30 o 50€. Sabem que és un gran esforç econòmic per tothom però cal pensar en el que és millor per al col·lectiu de treballadors i treballadores i de la classe obrera. És un gest solidari, de força del col·lectiu, de comunió amb els altres, i en definitiva: és un gest de justícia cap a tots els germans i germanes treballadores.

Fem una crida a participar de la Vaga General perquè com a col·lectiu de joves treballadors i treballadores volem que se’ns consideri com a persones amb dignitat i no com a mercaderia de treball. Perquè volem que es potenciïn relacions laborals basades en la justícia i no en la submissió. Perquè volem mantenir i lluitar per uns serveis públics i de qualitat.

Una veu sola no se sentirà, però junts ens podrem fer escoltar! Ja ho diu el nostre himne:

Tu voldries cridar en el silenci, la teva esperança fer-la un cant, però la teva veu és poca cosa, quan t’oblides d’ella en els carrers. No ho sents en els carrers? Aquesta veu, aquesta veu! Som molts més dels que es pensen treballadors, treballadors! Un jove treballador val més que tot l’or del món vine a canviar aquest món vell, vine a posar-lo al seu lloc!

Militants i joves d’iniciació sortiu al carrer a reclamar els nostres drets com a joves treballadors i treballadores! #Ocupa els teus drets!

Oración (orar des del mundo obrero)

¡Dios, que nos derrotan!
¡Que tiran nuestras conquistas sociales a la mierda!
Míralos como imponen a tu pueblo duras pruebas,
haciéndole beber el vino amargo del Ajuste:
ni un trabajador se salva, ni uno solo.
¡Respóndenos, Señor, que están aniquilando los derechos laborales!
Desde sus poltronas, desde la fachada de la Bolsa de valores,
desde la escalinata del Parlamento nacional,
como peleles en manos de Mamón,
políticos vendidos y banqueros sinvergüenzas
someten el país al mandato de los mercados.
Fortalécenos, Señor, que en tu nombre salgamos a la calle
con aquella confianza que das a los obreros curtidos en conflictos:
que organizados permanezcamos unidos en la lucha necesaria,
en comunión de acción, sin romperla, como siempre,
por viles protagonismos estériles y sectarios.
¡Es mucho lo que nos jugamos con estos vainas!
¡Dios, que fracasen sus ajustes recesivos,
que el pueblo eche abajo
sus planes sanguinarios!

Pregària extreta de la C.P HOAC- Orar en el mundo obrero

Testimoni TNI 2012

Hola, soy Carmen Verdugo y voy hacer mi testimonio sobre los efectos de la crisis en mi centro escolar y la importancia de los estudios y la época crucial que estoy pasando yo, y  todos las personas que este año se presentan a la prueba de acceso a la universidad.

Estos últimos tres años no han sido nada fáciles para nadie. En las noticias la palabra CRISIS está por todos lados y es tema de conversación en todos los lugares. Tal y como nos han anticipado, se ve que los años que vienen tampoco serán nada buenos…

Pero lo que nos afecta más de cerca a los jóvenes que queremos prepararnos para tener una buena formación y por lo tanto un buen futuro son los recortes en la educación. Tengo que decir que yo soy unas de las pocas personas que se pueden sentir  “afortunadas” de estar estudiando en un colegio concertado, cosa que los recortes, a los alumnos, no nos ha afectado nada.  Tengo que decir, que si tengo esta suerte de estar en un colegio donde los recortes no ha afectado es porqué me han dado la oportunidad de becarme y no tener que pagar la misma cantidad que en teoría mis padres habrían de pagar. A pesar de esto…   ¿Sería justo que para tener acceso a unos buenos estudios solo podrían acceder aquellos que tengan  más dinero? Yo creo que no. Creo que todo el mundo tiene derecho a acceder a unos buenos estudios tanto sea público, concertado o privado… Es por eso que no pienso hacer de oídos sordos solo por qué no me afecte en los estudios, y seguir el ejemplo de muchos otros jóvenes de defender la calidad de la educación pública, ya que… ¿cómo quieren que el país se desarrolle y crezca  si nos están quitando recursos para formarnos? Siempre se ha dicho que nosotros, los jóvenes, somos el futuro, y el futuro que nos espera es de constante lucha para defender nuestros derechos,  de hacernos escuchar y decir BASTA a estos recortes.

Como he dicho antes, este año para mí, y todas las personas que se presentan a las PAU es un año muy importante y lleno de esfuerzo.  Estos dos últimos cursos no han sido nada fáciles. Han sido unos cursos de mucho esfuerzo y estudio, para prepararnos para la selectividad. Es un año llenos de decisiones; decidir qué quieres estudiar, dónde, qué te gustaría dedicarte… Solo tengo que decir, que todas las personas, después de haber acabado la ESO, sea cual fuera la decisión de hacer Formación Profesional, Bachillerato o empezar a trabajar, sé, que en aquel preciso momento es cuando empezamos a experimentar de verdad aquello que se llama ESFUERZO y LUCHA, cosa que durante todo el largo camino que nos queda por recorrer, nunca dejaremos de hacer.

Carmen Berdugo

L’Acció Catòlica especialitzada a la Facultat de Teologia de Catalunya

nova_evangelitzacio

Fa tres anys em proposen acompanyar un grup de la JOC al barri de Bon Pastor. Ràpidament dic que si. No puc dir que no a les 4 noies fantàstiques.

El primer dia que arribo, lo primer que em diuen és: – ¡si has venido a hablar de Dios ya te puedes ir!

Ostres!! Penso, tinc dues possibilitats: o marxo per què SI vinc a parlar de Déu, o em quedo i em mantenc persistent. Evidentment em quedo una setmana rere l’altre amb elles. La primera reunió els pregunto per les seves vides, les seves parelles, les seves famílies, els estudis, el barri, quins són els seus projectes i il·lusions… A la segona reunió començo pregant per elles i pel seu barri, també per què la reunió ens ajudés a fer camí plegades i per què Déu ens ajudés a ser protagonistes de les nostres vides en tots els àmbits. La tercera reunió a partir d’un fet la comparem amb una paràbola… En la quarta reunió em diuen que si jo sóc cristiana, elles també ho volen ser.

En l’evangeli que es proposava aquest dissabte (Mt 4, 12-17. 23-25) podríem resumir com concreta la JOC l’evangelització: ensenyem, anunciem, guarim, escampem la Bona Nova…

Quan llegia aquests versets pensava: i per què ho feia tot això Jesús? Una pregunta molt simple que segur que tothom sap la resposta, però a mi em va donar molt a pensar.

A més a més, aquest diumenge vam anar a fer un recés uns quants joves de la JOC al monestir de Sant Pere de les Puel·les. Vam començar el dia amb la missa de les 10:30h. La meva sorpresa va ser veure que la celebrava el nostre amic Bisbe Sebastià, Auxiliar de Barcelona. Vaig poder gaudir d’una de les més boniques homilies que he escoltat mai. El seu sermó em va acabar d’il·luminar.

Va parlar de la nova evangelització fent referència a la 1a Cor 13, 1-3:

Si jo parlés els llenguatge dels homes i dels àngels però no estimés… Si tingués el do de profecia, si mogués muntanyes gràcies a la meva fe… És més, si repartís tots els meus béns als pobres i jo em vengués per escalava, però no estimés… DE RES NO EM SERVIRIA.

El Bisbe Sebastià apuntava a què ja podíem fer mil accions, mil formacions, mil discursos…però si no ho fem per AMOR de res no serveix!

Així que ara m’adono que podríem transformar l’objectiu principal de la JOC: evangelitzar la classe obrera, i dir que l’objectiu és estimar-nos uns als altres tal com Déu ens estima. Seguint el manament nou que trobem a Jn 13, 34-35. I és precisament per aquesta opció tan gran d’amor a Déu a nosaltres mateixos i a tots els germans i germanes, que portem l’evangeli als joves dels nostres entorns, de la nostra feina, estudis, barris, pobles… És per aquest amor tan gran que hem rebut de Déu que no volem el patiment en els altres. Per això la JOC també ensenyem, anunciem, guarim, escampem la Bona Nova… per què la JOC ENS PROPOSEM SER PORTADORS DEL MISSATGE DE Jesucrist als i les joves de la Classe Obrera, als quals volem comunicar que són fills i filles de Déu, que són protagonistes de la pròpia vida, que són capaços d’organitzar-se i que poden evangelitzar altres joves.

En el discurs del papa Pius XI, dirigit als jocistes, durant la seva primera peregrinació a Roma el 1929 va explicar:

Hi ha a l’Església dos tipus de missions. Les missions de l’exterior: a la Xina, al Japó… Però hi ha també avui en l’Església “les missions de l’interior”: en les fàbriques, en els tallers, en els medis de treball, on hi ha també pagans allunyats de l’Església.

I afegeix, el Papa: I aram avui i demà, les missions de l’interior potser seran més importants i més difícils que les missions de l’exterior. Jo us nomeno “missioners de l’interior”, els missioners de l’Església que hauran de dur Crist a la classe obrera, a l’ambient de treball.

La classe obrera tenim una dignitat, tot jove treballador val més que tot l’or del món: som fills i filles de Déu. Hem de ser més revolucionaris per aconseguir més justícia social i més amor. Però, la revolució comença dins de nosaltres mateixos, per la transformació del cor de cascú i cadascuna de nosaltres.

Fa uns anys a Sant Andreu surt la proposta de muntar una “plataforma de guitarres”. Surt arrel d’uns joves de la JOC que sabien tocar quatre acords i quan veuen que hi ha molts joves al barri desorganitzats i que pateixen, decideixen oferir un espai d’acollida. El que menys importava era que aprenguessin a tocar un instrument. El més important era apropar Déu a tots els joves que volguessin.

Aquests joves que d’entrada ni tan sols volíen entrar a un local parroquial perquè estava relacionat amb l’església, ara van a missa i toquen allà la guitarra, molts han començat en grups de la JOC, molts han participat d’accions en els barris i accions del Moviment…

http://jocnacional.blogspot.com/2011/02/testimoni-tni-2011.html

Les eines bàsiques que tenim són:

La Campanya: és una eina evangelitzadora per nosaltres, ens deixarem qüestionar per la paraula de Déu escrita i per la qual ens diu en la mateixa la vida. I perquè la trobada i l’acció amb altres joves ens serà una ocasió per donar testimoni de la nostra Fe en Jesucrist.

És un mitjà al servei dels i les joves que no són al Moviment. Segueix la metodologia de la RdV. L’aspecte concret a treballar es tria intentant donar resposta a les inquietuds dels joves del món obrer. És l’eina que té el Moviment per fer acció col·lectiva. La campanya és evangelitzadora per què avui, enmig dels problemes i les lluites de la joventut, és possible ser cristià, creure en Déu.

El lema de la campanya que tot just hem començat aquest curs és: “NI EL TREBALL NI L’EDUCACIÓ ESTAN EN LIQUIDACIÓ, OCUPA ELS TEUS DRETS”.

L’acció: l’acció és un mitjà per transformar la nostra vida, la dels altres i les estructures injustes de la societat.

Els i les militants aprenem a arribar a l’acció després d’un veure i d’un jutjar (revisió de vida) i la sotmetem, sovint, a una nova revisió. Aquesta manera d’actuar s’interioritza i impregna la nostra vida.

L’acció és transformadora, evangelitzadora i educativa:

És transformadora i evangelitzadora perquè, per petita que sigui, condueix a un canvi alliberador i perquè representa un pas en la construcció del Regne de Déu. Per això creiem que és important celebrar-la.

És educativa, perquè ens permet descobrir amb altres joves la nostra capacitat de transformar la realitat i perquè ens ajuda a concretar les nostres opcions.

Les accions poden ser molt diverses, però valorem especialment que parteixin del dia a dia i que es facin amb i per als i les joves del nostre entorn.

L’acció pot ser individual o també col·lectiva, en el grup, en el Moviment i en la societat.

El Pla de Curs: serveix per anar actualitzant els objectius i aprofundint en la nostra militància. És una eina formativa interna que ens ajuda a estar al servei del Regne. El Pla de Curs d’aquests dos anys és: “una militància ben fonamentada per evangelitzar als i les joves de la classe obrera”.

Com a novetat en el Moviment ésque ja fa uns anys se li va començar a donar voltes que sempre arribavem als joves més propers d’on estava la JOC i que costava donar resposta a les realitats més allunyades. El Moviment va pensar que com a opció missionera també havíem d’arribar i d’estar amb els i les joves més llunyanes geogràficament. Per això va sortir una persona alliberada que s’encarregués d’estrendre la Bona Nova, d’estendre el Regne i d’estendre la JOC. La persona que fa això li diem: responsable nacional d’estensió, però podríem dir-li: responsable d’evangelització nacional.

Arrel de l’arribada de la Missió Metrópolis amb el tema de la Nova Evangelització, al Moviment li estem donant voltes. D’entrada em va sorprendre per què tenia sensació que no podia haver una nova enganelització quan precisament l’Església sempre havia tingut la missió de l’evangelització, i en concret la JOC tothom tenim molt clar que el que fem és evangelitzar.

Rapidament ens vam descarregar el document de la pàgina del Vaticà: “LA NUEVA EVANGELIZACIÓN PARA LA TRANSMISIÓN DE LA FE CRISTIANA- LINEAMENTA”. A mi em va costar una mica d’entendre. Però gràcies a aquesta lectura, entre moltes d’altres, vaig entendre que l’expressió de “nova evangelització” utilitzada per primer cop per Sant Pau II al 1979 no significava res nou. Déu era, és i serà el mateix, i que el que si havia canviat era el context dels joves. Déu és “nou” per cada generació, per cada jove.

Aquest curs hem continuat treballant i reflexionant com portem a terme la nova evangelització des de l’església a través del Moviment. La JOC seguim fent camí en la missió fonamental de l’Església, la seva identitat i raó de ser: anunicar el Regne de Déu, iniciat en Jesucrist (Lineamenta 10, 2)

JOC NACIONAL DE CATALUNYA I LES ILLES