La revolució industrial començada a Europa a finals del segle XVIII va provocar una progressiva immigració de persones des del camp a les ciutats, i això va engendrar el naixement d’una nova classe, la Classe Obrera. Les condicions de treball eren molt dures i el col·lectiu obrer va prendre consciència de la necessitat d’organitzar-se.
En un ambient obrer va créixer el capellà belga Josep Cardijn (1882-1967), que ja de ben jove s’indignà per les condicions en què vivien els i les joves treballadors. S’adonà que l’Església no podia estar allunyada de la Classe Obrera i, d’altra banda, pensava que l’evangelització dels i les joves obrers només podia ser obra dels mateixos joves d’aquesta classe.
Després d’un procés, a l’abril de 1925, es va crear la Joventut Obrera Cristiana (JOC), promoguda per Cardjin. El Moviment té per principis les tres veritats de base:
- veritat de fe: els i les joves obrers no són màquines ni bèsties de càrrega, són fills i filles de Déu,
- veritat d’experiència: les condicions de vida dels i les joves obrers estan en contradicció absoluta amb el destí que Déu vol,
- veritat de mètode: l’única manera de superar aquesta contradicció és l’organització dels propis joves en el si de l’Església.
Al 1932 es va fundar la JOC a Catalunya (com a Subfederació Obrera dins de la Federació de Joves Cristians), que més tard va desaparèixer amb la Guerra Civil.
Després del conflicte, van aparèixer grups més o menys clandestins que seguien la metodologia de la JOC belga i francesa. Es van haver d’integrar a la JOAC (Joventut Obrera d’Acció Catòlica ), moviment que la jerarquia (que desconfiava del moviment internacional que era la JOC) havia creat a Espanya l’any 1947. Al 1956 la JOAC passa a anomenar-se JOC.
La dècada dels cinquanta representà el creixement i la consolidació de la JOC catalana, si bé els anys de plenitud foren els compresos entre el 1962 i 1966. A finals dels seixanta, però, s’entrà en crisi, d’una banda a causa de la participació de part dels militants de la JOC a les forces político-socials emergents (oblidant aspectes de fons del Moviment) i, d’altra banda, per l’intent dirigista de certs sectors de la jerarquia eclesiàstica. Aquests dos aspectes van fer trontollar la identitat cristiana de la JOC.
D’aquesta manera, en començar els anys setanta la JOC quedava reduïda a uns pocs grups a Granollers, Manlleu i Rubí. El final de la dècada, en canvi, marcà la represa del Moviment.
Paral·lelament, va aparèixer el Moviment de Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars (JOBAC) que pretenia recuperar a Barcelona l’esperit i la metodologia de la JOC, però presentant a Jesucrist des del començament del procés educatiu. La JOBAC va créixer, s’hi adheriren uns grups del Baix Llobregat i d’altres punts, i aviat sorgí una coordinació entre tots ells.
Ambdós Moviments anaven creixent. A la dècada dels vuitanta s’iniciaren els contactes, partint del convenciment que calia unir els esforços, ja que compartien els mateixos objectius. Després de realitzar actes conjunts, el procés d’unió dels dos Moviments es va acabar l’any 1992 amb la celebració d’un Consell Extraordinari, on els dos moviments es van unir definitivament sota el nom de JOC Nacional de Catalunya i les Illes / Joc-Jobac.
Actualment, a les diòcesis de Barcelona, Girona, Lleida, Mallorca, Menorca, Tarragona i Vic hi és present la JOC NACIONAL DE CATALUNYA I LES ILLES.
1. Els orígens de la JOC. El seu missatge.La Joventut Obrera Catòlica nasqué a Bèlgica gràcies a una intensa tasca del sacerdot Joseph Cardijn. Es fundà el 1925 amb aquest nom en una Assemblea a Brussel.les, de 200 joves treballadors i treballadores, després de diversos intents primer amb el nom de “Joventut Sindicalista” i, després, amb el de “Joventut Social Catòlica”.
La seva idea era portar el Crist als nois i noies treballadors per fer-los sortir de la seva marginació i embrutiment moral i material; els nois i noies començaven a treballar als 12 o 13 anys, i no solament eren explotats pels patrons amb unes condicions de treball dures, sinó també pels obrers adults amb bromes de mal gust; un bon nombre d’aquests eren analfabets, es donaven a la beguda i maltractaven les seves mullers i els seus fills…
Cardijn ideà un mètode pedagògic, que desenvoluparen els mateixos nois i noies per a lluitar contra l’explotació material i humana a les fàbriques i tallers, contra la degradació moral a les famílies obreres, pel respecte a les mares i a les noies en general… Es tractava del mètode d’enquesta “VEURE-JUTJAR-ACTUAR”, que constituí durant molts anys un veritable instrument de formació humana, social i cristiana, juntament amb el de Revisió de Vida.
Cardijn proclamava que l’ànima d’aquests nois i noies valia més que tot l’or del món; que, malgrat el seu embrutiment, eren també fills de Déu, estimats del Pare, redimits pel Fill i volguts pel Sant Esperit.
Els tractava amb afecte, els exhortava a estimar els demés, a ajudar en particular els seus companys més desvalguts, a respectar les seves germanes i les seves companyes… D’aquesta manera brollava en ells la crida del Crist, formulaven la seva fe, assumien la seva pròpia educació humana i cristiana…
2. El Congrés de 1935 a Bèlgica.Les seccions de la JOC s’havien multiplicat per tot Bèlgica, amb l’ajut de nombrosos joves sacerdots… I fins i tot els anys 30 s’havien estès a França, Anglaterra, Txecoslovàquia, Alemanya, Catalunya… gràcies a les visites que hi feu en Joseph Cardijn.
El 1935, en ocasió del Xè aniversari, la JOC belga celebrà un Congrés a Brussel.les, on s’hi aplegaren cent mil jocistes, dels quals cinc mil estrangers.
Tots els nois i noies lluïen a la camisa blanca l’escut de la JOC brodat; també cada secció de la JOC va fer voleiar la seva bandera blanca amb l’escut de la JOC.
Els jocistes marxaven vers l’estadi marcant el pas dels himnes jocistes que cantaven. Era meravellós. A l’estadi de Heysel, la celebració eucarística primer, i després una escenificació musical de la vida dels joves treballadors, amb un cor parlat, amb un missatge per ràdio del Papa… foren emocionants. La gent no es creia que aquests nois i noies de fàbrica anessin tan nets i marxessin tan ben organitzats.
A Europa es vivien uns temps difícils: la recessió econòmica mundial havia produït molts tancaments d’empreses, hi havia molts milions d’aturats (que aleshores no cobraven cap mena de subsidi) i els sindicats de treballadors i els partits polítics d’esquerres estaven exaltats. A Itàlia havia pres el poder el dictador Mussolini, i a Alemanya el dictador Hitler, assedegat de poder, d’antisemitisme, de racisme…
Una comissió de la JOC de Bèlgica i de França visità el 1935 el Director General de l’Oficina Internacional de Treball, a Ginebra, i li presentà un informe signat per 86.000 joves parats de Bèlgica, Holanda, Suïssa, Txecoslovàquia, Catalunya i Canadà, en el qual s’exposaven les conseqüències de l’atur en els joves d’aquests països.
3. La Guerra Mundial.La Guerra Mundial esclatà el 1939. L’Alemanya nazi envaí tots els països del seu voltant, Bèlgica i França entre d’altres, i imposà dictadors a les seves ordres.
Com la majoria de catòlics, molts jocistes s’integraren més o menys activament a la “Resistència” per a lluitar contra l’invasor nazi, i fins i tot alguns foren empresonats o traslladats als camps de “deportats” a Alemanya. A la “Resistència” participaren gent de les diverses ideologies polítiques i religioses, malgrat les greus dissensions mantingudes en temps de pau.
Per altra banda, ja des de començaments de segle, l’Església tenia tant a Bèlgica com a França una colla d’institucions confessionals: sindicats catòlics, partit polític catòlic, cooperatives catòliques, escoles cristianes…; venia a ésser com un corporativisme catòlic enfront dels altres grups de la societat civil, fossin protestants o socialistes, comunistes, ateus o simplement agnòstics. Hi havia un proselitisme combatiu per part dels diversos grups polítics o religiosos, a voltes agreujat amb actituds d’odi entre les famílies dels diferents grups a nivell de barris o en els pobles.
Les circumstàncies de la guerra ajudaren a canviar aquestes actituds entre els diversos grups, particularment a França. Moltes hores de sofriment i de reflexió entre la gent d’aquests grups als camps de deportats, a les presons, o en la clandestinitat… foren la causa del canvi.
Alguns pensadors francesos també hi contribuïren, suggerint esborrar la confessionalitat de les institucions, exhortant a treballar junts amb no creients o amb gent d’altres confessions religioses i ideologies, a estimar-se recíprocament, a construir un món nou…
Els jocistes catalans conegueren aquest procés cap els anys 50 i aprengueren la lliçó, que uns anys després transmeteren a altres grups progressistes de l’Església espanyola.
4. La represa. El Congrés de Bèlgica de 1950.
L’Assemblea Mundial de Roma de 1957…En acabar la Guerra Mundial, els governs dels països guanyadors decidiren el repartiment d’Europa en dos blocs, que ha durat fins el 1989:
-El bloc dels països de l´est arrenglerats sota la dictadura comunista de l’URSS, i
-El bloc de l’Europa occidental dins d’un context polític obert, amb una economia de mercat i pluralitat de partits polítics i grups religiosos.
Tot Europa havia quedat desfeta: calia reconstruir fàbriques i tallers, cases, escoles, hospitals, ponts, carreteres… destruïdes per la guerra; és així que es produí una gran activació econòmica i, durant molts anys, no hi hagué desocupació.
A l’Europa occidental es respectaren les llibertats polítiques, sindicals, religiosa, d’associació…, i la JOC -dins l’Església- pogué reprendre. Els sindicats de treballadors varen créixer molt i aconseguiren moltes conquestes: l’entrada legal al treball es retardà dels 14 als 16 anys, més endavant es reduí de 6 a 5 les jornades de treball setmanals, l’aplicació de mesures de seguretat reduí el nombre d’accidents laborals, s’augmentaren les prestacions de la Seguretat Social…
Però un fenomen nou que aparegué és que, com que a la guerra havien mort molts milions de soldats, la gran majoria de families joves es composaven de la mare i un o més fills, i és així que moltes mares s’hagueren d’espavilar per trobar una feina i uns ingressos i alhora criar els seus fills. Molts jocistes també sense pare hagueren d’animar els seus companys a superar aquesta mancança familiar.
En aquest període cal destacar el Congrés de la JOC belga de 1950 a Brussel.les, amb una participació de més de cent mil jocistes, i l’Assemblea Mundial de la JOC a Roma el 1957, amb una afluència de 32.000 jocistes d’arreu del món i on decididament es pot parlar de la definitiva projecció internacional de la JOC a partir d’un Consell Mundial on s’aprovà un important estudi amb conclusions sobre la situació de la joventut treballadora a nivell mundial.
5. La internacionalització de la JOC.Al Comitè de la JOC internacional s’incorporaren dirigents de molt diversos països, de gairebé tots els continents. Per altra banda es produïren grans canvis al món: la independència de totes les antigues colònies dels països europeus; en alguns casos, aquesta descolonització es produí de forma traumàtica, i l’assoliment de la independència no va suposar l’adveniment d’un règim democràtic, sinó l’entrada d’una dictadura aborigen, amb tota la corrua de guerres tribals que encara duren. En altres casos trobem països on aparentment hi ha una democràcia, però no hi ha institucions per a fer-la funcionar i a més han quedat sotmesos a un colonialisme econòmic…
L’acció de la JOC devia prendre formes diferents a cada lloc. Era difícil. Als països de missió, la presència de missioners sacerdots o religiosos que ja havien establert una prioritat en les accions a dur a terme, particularment a Amèrica llatina, condicionava a voltes la col.laboració de cooperants laics.
A voltes l’Església local tradicional tenia certes vinculacions amb els grans terratinents, i l’Església de base -inclosa la JOC- reaccionava amb agressivitat inclinant-se per la protesta i fins i tot per la “guerrilla”, sobretot a Amèrica.
També a l’Europa occidental hi hagué un corrent de simpatia, i a voltes d’adhesió dels joves més inquiets als corrents radicals, que culminà amb el “Maig del 68” francès. A la JOC també es plantejà aquest conflicte; un bon nucli, però, sense fer soroll intentà mantenir la fe en Jesucrist i alhora treballar activament per transformar la realitat. Tant consiliaris com militants jocistes es fraccionaren en molt diverses postures, i fins i tot es produïren enfrontaments entre els diversos grups. Molta gent quedà cremada, alguns desertaren…
El cas és que, a nivell internacional, la JOC entrà bastants anys més tard en una profunda crisi d’identitat, que es plasmà en el Congrés Mundial de Linz (a Àustria) el 1975.
6. Els inicis de la JOC a Catalunya.A Catalunya la JOC començà el 1932, dins la Federació de Joves Cristians de Catalunya (un gran moviment de joves catòlics creat només un any abans i que arribà a tenir milers de seguidors).
Dins la Federació es creà la Subfederació Obrera, que fou la JOC.
Si bé tots els nois que la composaven provenien de families creients, també és cert que tots ells eren obrers manuals. Cal remarcar aquest aspecte, perquè, a part, hi havia la Subfederació de Dependents, i a aquests no se’ls considerava obrers, sinó simplement treballadors “de coll blanc” (eren els empleats a les botigues, oficinistes, cobradors, empleats de banca i caixes d’estalvis, etc.).
Aleshores era molt difícil per a la JOC inserir-se dins les institucions del món obrer (sindicats, cooperatives, partits polítics, etc.) perquè els seus dirigents eren, en general, molt contraris a l’Església i estaven imbuïts d’un anticlericalisme molt enverinat… tot i que els jocistes participessin en actes de solidaritat quan les circumstàncies ho permetien.
El 1936, just abans de començar la guerra, hi havia a Catalunya unes 40 seccions de JOC, que agrupaven en total poc més de 800 joves treballadors, una representació dels quals assistí el 1935 al Congrés de la JOC belga.
7. La guerra civil. Odis, enveges, rancors…El 1936 esclatà la guerra civil a Espanya, i fou molt cruel a Catalunya. Els nombrosos problemes socials i econòmics del país, units a les enveges i a la intolerància entre sindicats, partits polítics i institucions en general… explotaren i es produïren una colla de revenges, venjançes, assassinats… aprofitant una revolta contra el govern de la República.
El resultat fou la guerra civil, amb la formació de dos bàndols: el de les “dretes”, amb l’Església inclosa, i el dels “rojos” (que integraven tota una amalgama de diversos partits i grups d’esquerra, molt radicals alguns d’ells, així com molts ressentits…). A l’inici, dins un context de rancors i de venjançes, els més hostils a l’Església cremaren molts edificis i locals religiosos, assassinaren molts capellans, i fins i tot a moltes altres persones, entre les quals també alguns jocistes.
La postguerra, amb la dictadura del General Franco, també fou espantosa. El nou govern prohibí les llibertats polítiques. L’Església fou protegida, però sotmesa a les directrius del nou règim militar.
Foren anys de fam, de repressió política i sindical, de persecució de tots aquells que no pensaven com el govern. Molts militants obrers s’hagueren d’exiliar a l’estranger.
La recuperació econòmica a Catalunya no s’inicià fins molts anys després d’acabada la guerra. A les zones industrials s’estengué l’atur, la misèria, el sofriment…
8. La represa dins un context de nacional-catolicisme.Acabada la guerra, llevat d’uns pocs bisbes i d’unes poques institucions, el conjunt de l’Església es posà del costat dels vencedors, tot i la gran quantitat de morts que també aquests havien produït. Aleshores es reanimaren ostentosament totes les activitats religioses: misses multitudinàries, processons monumentals als carrers, viacrucis populars, romeries i pelegrinatges a tots els santuaris… Fou l’època del nacionalisme espanyolista, fomentant l’amor a la pàtria, la religiositat… En aquest sentit que alguns historiadors ha parlat, referint-se a aquesta època, del “nacional-catolicisme”.
La JOC, com vàries altres institucions, fou prohibida al principi. Seguint instruccions de Madrid, s’organitzà l’Acció Catòlica Espanyola, amb una gran quantitat d’actes pietosos fets tots en castellà.
La JOC reprengué a Barcelona, a partir de 1946, simultàniament en diversos llocs, i després es coordinaren les seccions i crearen un secretariat diocesà.
9. Els contactes amb la resta d’Espanya.La JOC de Barcelona inicià contactes a partir de 1951 amb la JOC de Biscaia, de Guipúscoa, de València… i també amb la Comissió Nacional de la Joventut Obrera d’Acció Catòlica, a Madrid, integrada totalment per universitaris, en aquells primers moments, nomenats per les autoritats eclesiàstiques.
A les reunions de la JOAC convocades a Madrid, els catalans i els bascos varen protestar per l’absència de treballadors a la Comissió Nacional de la JOAC. Aleshores hi havia grans diferències entre els joves d’ambient universitari i els d’ambient treballador. Els universitaris provenien sempre de families més o menys benestants, amb la majoria de problemes resolts. Per altra banda, si bé és cert que ja aleshores hi havia joves treballadors amb certa preparació humana i tècnica, les autoritats eclesiàstiques desconfiaven de la vàlua dels joves no universitaris.
També a aquesta època s’inicià un apropament entre treballadors manuals i “treballadors de corbata” o escrivents; tant uns, com altres pertanyien a families molt pobres.
El 1949 la JOC de Barcelona inicià també contactes amb la JOC francesa i amb la belga, i fins i tot amb el Secretariat Internacional de la JOC, a Brussel.les. Entre 1956 i 1959 un jocista de Barcelona hi treballà com a “permanent” i fou director de la Revista de la JOC Internacional.
Els anys 50 la JOC de diversos bisbats de Catalunya organitzà diversos serveis:
- -Servei d’atenció als malalts (aleshores hi havia molts joves malalts, particularment de tuberculosi),
- -Servei de correspondència amb Soldats (aleshores el servei militar durava dos anys llargs, i amb prou feines hi havia permissos),
- -Servei de preparació al matrimoni.
I també se celebraven diferents diades:
- -La Diada de l’Aprenent,
- -La de la Noia Treballadora,
- -La de la Mare,
- -La de Germanor Pasqual…
Pel demés, la JOC de Barcelona publicà cada mes, des de 1949 a 1956 el butlletí de militants “Responsables”.
10. L’embranzida de 1957.El 1957 fou l’any de la gran embranzida de la JOC a Catalunya i a la resta d’Espanya.
La JOC s’havia estès des de feia quatre anys als bisbats de Tarragona, Lleida, Tortosa, Vic, Girona i Solsona… També la JOC femenina s’havia desenvolupat considerablement per tot arreu.
El març de 1957 els bisbes espanyols havien aprovat que la JOAC passés a denominar-se JOC, com a la resta del món.
El moviment jocista estava en funcionament ja en més de 50 diòcesis espanyoles, i a Catalunya estava present també en set bisbats sobre un total de 8. Aquí hi havia ja més de dues-centes cinquanta seccions de JOC i de JOCF, amb un total de tres mil militants.
La JOC internacional convocà a Roma una Assemblea Mundial pel 25 d’agost de 1957, i hi acudiren més de dos mil jocistes espanyols, en dos trens especials que marxaren un des d’Irun i l’altre des de Barcelona. De Catalunya hi assistiren prop de tres-cents jocistes dels diferents bisbats. L’Assemblea Mundial tingué lloc a la plaça de Sant Pere, a Roma; primer una missa, després un gran joc escènic amb la participació en el cor parlat de trenta-dos mil jocistes d’arreu del món, el Sant Pare hi fou present al final, i després d’un emotiu parlament donà la benedicció a tots els presents.
En el Consell Mundial de la JOC que seguí els dies després, i en el que hi participaren quatre-cents delegats representant a més de seixanta països, fou elegit membre del Comitè Executiu el president de la JOC espanyola, un jove treballador basc. També el consiliari nacional d’Espanya fou designat membre de l’equip de consiliaris.
A partir d’aquest moment, la JOC tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, esdevingué molt important.
11. El compromís temporal.
La tasca de la JOC a Catalunya.Els jocistes eren actius a tot Espanya. Els bisbes se sentien cofois. El president de la JOC de Barcelona era alhora representant de Catalunya dins la Comissió Nacional de la JOC. Els contactes a nivell de l’Estat es multiplicaren i els intercanvis eren fructífers. Per altra banda, per tot arreu els jocistes se sentien plenament fidels a l’Església i al món obrer, que ja començava a bullir.
En diversos indrets del país els jocistes es guanyaren la confiança de diversos líders obrers d’abans de la guerra, que havien conegut discretament a França, a Bèlgica, o fins i tot aquí en certa clandestinitat. I podríem dir que com Església havien encetat la reconciliació nacional. “No hi havia d’haver més guerres, ni odis…” Aquesta visió la transmeteren a altres grups d’Església, i és així que molts grups d’ateus i de ferotges anticlericals abandonaren la seva hostilitat contra l’Església. Per altra banda, tot i la prohibició existent, els jocistes reclamaven en diverses ocasions llibertat per a crear sindicats, partits polítics, associacions… Alguns, pocs bisbes fins i tot compartien aquest criteri encara que amb certes limitacions, però la gran majoria de bisbes eren contraris a la supressió de la dictadura.
El 1962 s’inicià a Roma el Concili Vaticà II, i nombrosos jocistes seguiren els debats eclesials. Monsenyor Cardijn fou nomenat consultor i el 1965 fou nomenat cardenal. El Decret sobre l’Apostolat Mundial dels Laics, sortit del Concili, era reconfortant. En el conjunt de l’Església es produïren grans canvis. També en l’ordre polític mundial.
Cap el 1964 alguns jocistes catalans i d’altres indrets participaren en la creació del sindicat Unió Sindical Obrera. Com és lògic, havien d’actuar clandestinament. També cap el 1968 uns altres jocistes col.laboraren en la creació del sindicat Comissions Obreres.
En la dècada dels 60 hi hagué una forta emigració de joves treballadors espanyols a les zones industrials d’Alemanya, Bèlgica, Holanda, França, Anglaterra, Suïssa… A fi d’ajudar-los humanament i cristianament se n’hi anaren també bastants jocistes catalans amb l’estricta finalitat de posar-los en contacte amb les JOCs locals d’aquests països, però hi trobaren a vegades resistències a causa de diferents criteris i postures davant els problemes socials i laborals, la qual cosa portà a crear seccions espanyoles de JOC entre els emigrants, paral.leles a la JOC local i es produïren alguns enfrontaments; fou trist.
A l’enterrament del cardenal Cardijn, el 1967 a Brussel.les, assistiren dos jocistes de Barcelona i dos de Madrid, en representació de la JOC espanyola.
12. La Trobada jocista de Catalunya i Balears de 1968.La JOC de Catalunya i la de Balears mantenien estretes relacions des de l’inici dels anys seixanta; a partir de 1966 ja treballaven juntes.
El 1965 ja es notaven els primers desacords entre bastants bisbes i la JOC, a causa de la presència d’aquesta en el món obrer. El govern demanava comptes als bisbes i aquests se sentien incòmodes.
Enmig d’aquest clima, la JOC de Catalunya i la de Balears celebraren una Trobada massiva el 30 de juny de 1968 al Palau Nacional de Montjuïc, a Barcelona. S’hi aplegaren quatre mil jocistes. Confiaven ser-ne més, però tanmateix es podia parlar d’un èxit. L’arquebisbe de Barcelona presidí l’Eucaristia, però després ja no s’hi quedà.
Després de nombrosos parlaments de benvinguda, d’agrai-ments i de solidaritat proclamaren un Manifest, del qual destaquem els següents fragments:
- “La JOC anima els joves treballadors a construir la ciutat terrenal, de la qual són membres, com a homes que saben per la fe que són fills de Déu, germans i germanes els uns dels altres, solidaris amb tota la humanitat.
- “Els militants de la JOC estan presents en els ambients de treball i en les escoles professionals, i viuen en contacte amb el món obrer. És, particularment, en aquest ambient on es realitza dia a dia l’acció de la JOC a través de diferents mitjans. I aquesta acció és la que permet la promoció i la formació integral de la joventut treballadora (…)
- “La JOC ajuda els joves treballadors a fer-se un judici objectiu de la situació en què viuen. (…)
- “Però la JOC no es conforma amb descobrir els problemes i jutjar-los d’una manera objectiva, sinó que també té una preocupació de realitzar una acció que contribueixi a donar-los una solució. (…) I per això ha treballat per:
- -Fomentar l’amistat i la solidaritat entre els joves treballadors; descobrir el sentit i la riquesa del treball i el seu lloc dins la societat, fer-los més responsables de la seva vida i de la seva missió;
- -Canviar i millorar les condicions de vida en molts ambients de treball i a les escoles professionals; combatre les injustícies i aconseguir que es respecti més la seva condició de persones humanes;
- -Contribuir a l’enfortiment de la solidaritat internacional entre els pobles, les raçes i les civilitzacions;
- -Fer, en definitiva, més feliç la vida de milions de joves treballadors… i preparar-los per al compliment de les seves responsabilitats futures. (…) “
13. La crisi. Presència en les reivindicacions veïnals,
sindicals i polítiques. 1972: només queden cendres.El descontent d’alguns bisbes espanyols amb la JOC anà creixent, perquè aquesta es solidaritzava amb la gent que protestava contra les injustícies i proclamava les aspiracions del món obrer. També bastants catòlics de dretes, que tenien càrrecs dins el règim franquista, criticaven amb duresa aquesta intromissió en la vida pública, aquesta desafecció al règim.
En efecte, en molts llocs de Catalunya i de la resta d’Es-panya hi havia jocistes que participaven en les vagues o en les manifestacions obreres, o en el moviment veïnal per a demanar escoles públiques o instituts d’ensenyament mitjà, o zones verdes, o transports públics o altres serveis en els barris obrers.
Cap el 1970 els bisbes acusaren un gran desgast per les discussions no solament amb els jocistes sinó també amb bastants altres grups d’Església que els interpel.laven contínuament.
Però, a part, després de 1970 alguns consiliaris i militants jocistes s’arrengleraren amb grups de l’esquerra comunista, i fou dintre de la JOC que es plantejà un altre tipus de crisi: uns creien que la JOC era un punt de partida, i que calia comprometre’s en el combat contra el “capitalisme” amb plantejaments molt radicals… D’altres, més coherents, volien mantenir la fe cristiana a tot preu, i dins d’aquesta actuar serenament per a transformar la societat, el món obrer…
No fou pas fàcil; els radicals volien utilitzar la JOC per a difondre els seus plantejaments revolucionaris, exigint als bisbes que intercedissin davant el govern per a que deixés en llibertat els militants empresonats.
També alguns bisbes patien, dubtaven, es trobaven entre l’espasa i la paret, comprenien la validesa d’algunes reclamacions, no estaven d’acord amb la brutalitat de la policia…
L’enfrontament dins la JOC, però també dins el sí de molts altres grups d’Església, fou exasperant… Molts militants i consiliaris quedaren cremats i plegaren.
A finals de 1972 quasi havien desaparegut tots els grups de JOC a Barcelona i al seu cinturó industrial. En d’altres indrets de Catalunya la JOC continuà gràcies a la tenacitat d’uns consiliaris valents i coratjosos.
14. El 1973 neix la JOBAC, rebrota la JOC.La JOC es mantingué a Rubí, a Sabadell, a Manlleu, a Granollers, en alguns casos a partir d’antics militants. I també rebrotà en uns quants barris de Barcelona i de les poblacions del voltant.
Però en una reunió de consiliaris a Madrid, el 1973, el president de la JOC estatal criticà durament els consiliaris, sobretot els catalans. Afirmà que els grups d’aquí, tal com treballaven, “no podien ésser reconeguts com a JOC”. Aquest rebuig accentuà la impressió d’ésser “diferents”. En aquell moment no s’explicava com la JOC d’aquí seguia tan lligada a Madrid. Un temps després una delegació estatal visità unes seccions de JOC de Barcelona, i confirmà per escrit que els grups d’aquí no podien ésser reconeguts com a JOC.
Així, a Barcelona uns quants consiliaris donaren als seus grups de joves el nom de JOBAC (Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars); seguien utilitzant el mètode jocista, però presentant a Jesucrist des del començament del procés educatiu. La JOBAC va créixer, s’hi adheriren uns grups del Baix Llobregat i d’altres punts, i aviat sorgí una coordinació entre tots ells.
En el Consell de la JOC espanyola a Salamanca, alguns consiliaris d’Aragó, Catalunya i Andalusia començaren a sospitar d’una JOC que no volia continguts educatius cristians.
El “Document de Manresa” definí la identitat de la JOC de Catalunya, i s’hi adheriren les federacions d’Andalusia, Aragó i Extremadura. El 1979 es produí l’enfrontament amb la JOC oficial i es trencaren les relacions.
El 1980 els bisbes destituïren els dirigents de la JOC estatal, un any després nomenaren una comissió gestora amb alguns dels antics. Finalment, després de diferents trobades, se superà la crisi, i la Comissió de la JOC estatal quedà integrada per persones que provenien d’aquelles federacions que vivien el moviment com educatiu i alhora evangelitzador.
JOC i JOBAC seguien a Barcelona camins paral.lels, tot i que de tant en tant tenien trobades conjuntes.
A finals de 1975, després de la mort del General Franco s’inicià una transició política cap a la democràcia, que culminà amb la Constitució de 1978. Catalunya i altres terres d’Espanya recuperaren la seva autonomia política. Restablertes també les llibertats polítiques i sindicals, foren bastants els ex jocistes que assumiren responsabilitats bé com a diputats al Congrés o al Parlament, bé en diversos llocs als ajuntaments, als sindicats, o fins i tot ocuparen càrrecs als governs autonòmics o al central. La JOC havia estat una veritable escola de formació dels joves del medi popular, i també dels sacerdots que havien actuat com a consiliaris, perquè gràcies a ells els bisbes i el conjunt de l’Església començà a tenir un millor coneixement de la situació del món obrer.
Per altra banda, la JOC pogué també actuar endavant amb tranquil·litat, doncs els partits polítics d’esquerra ja no la utilitzaren més per a infiltrar els seus membres.
15. Després d’un llarg procés, es fusionen el 1992.Els anys transcorregueren i les situacions més difícils s’anaren resolent. Els dirigents estatals que s’havien manifestat grollerament contra la JOC de Catalunya anaren plegant o foren destituïts, i els nous que vingueren uns anys després ja plantejaren una JOC evangelitzadora.
El maig de 1992, la JOBAC i la JOC de Catalunya celebraren un Consell extraordinari i decidiren la fusió.
JOC i JOBAC declararen en un document conjunt:
“Els dos moviments hem tingut capacitat d’obertura des del començament als grups nous, que aporten la seva novetat i acullen la nostra tradició (…)
“Els dos moviments ens hem anat construint a poc a poc. Amb el temps hem incorporat tots els elements de la JOC, encara que articulant-los de manera diferent, superant la unilateralitat dels inicis. (…) Fins i tot es pot dir que la influència dels consiliaris en cada federació dóna pluralisme d’articulacions. A la vegada, però, caldrà més protagonisme per part dels militants; d’aquí la urgència avui d’una nova identitat de la JOC.
“Seria una esquematització imperdonable dir que la JOBAC neix a les parròquies i la JOC al carrer: la JOC neix també a les parròquies i la JOBAC neix també al carrer. Amb tot, cal remarcar que la JOBAC mostra d’una manera més evident que els joves de les parròquies populars poden ser ferment en la massa dels seus companys. I la JOC mostra que, des del carrer, és possible arribar a la fe, a Jesucrist, als sagraments.
“Totes les dialèctiques degudes a les articulacions dels mateixos elements han enriquit tots dos moviments permanentment. Com germans separats podem dir que l’un no seria el que és sense l’altre. (…)
“Els de la JOC aporten haver mantingut una tradició ininterrompuda a casa nostra des dels anys cinquanta. La JOC -més reconeguda per la Jerarquia- aporta ara aquest segell eclesial, i, a més a més, fa possible el lligam amb les altres federacions d’Espanya i amb la CIJOC.
“La JOBAC aporta el que amples capes de joves de l’Església i del carrer acceptin el nou moviment, en veure’l aglutinador d’una pluralitat de joves. Un valor més a considerar és la trobada de la litúrgia i en la celebració, on s’enllacen la festa i el testimoni. (…)
“També ha estat una aportació positiva de tots dos al vell contenciós de la complementarietat entre parròquia i moviment.
“Al món obrer i a la societat aporten militants, corredors de fons que estaran en tot tipus de compromís, en la realitat, essent actius, crítics, constructors, amb actitud de servei i manifestant sempre el seu punt de vista en el que calgui. (…)
“Ens sembla, modestament, que és un treball de molts i una aportació reeixida del què ha de ser, avui, la JOC, tot creient que la unió no és un punt d’arribada únicament, sinó també un punt de partida cap a una nova etapa.”
16. El missatge de la JOC-JOBAC de cara al 2000.En el transcurs dels anys, les condicions de vida dels joves a Catalunya, com a bona part d’Europa, han millorat sensiblement; no obstant, pesen com una llosa tota una colla d’altres problemes, que poden i arriben a enfonsar moltes vides.
La JOC nacional de Catalunya i les Illes ho ha assenyalat en diverses ocasions en aquests darrers anys, sobretot en el “Manifest per la Justícia” de maig de 1997.
“Com a conseqüència dels problemes que afecten als joves de les famílies treballadores, aquests, s’expressen violents en molts àmbits de la seva vida:
- A l’Escola Professional, a l’Institut, a la Universitat,
- Dins la família,
- En el veïnat,
- En l’oci…
“Aquesta violència -declara el Manifest- és producte dels sentiments d’insatisfacció, de fracàs propi davant la vida, de culpabilitat en no trobar una feina que ompli i que permeti uns ingressos.
“Aquests sentiments responen a causes molt diverses:
- -Personals (malestar a la família, limitacions individuals)
- -Del moment (dies dolents, èpoques d’exàmens, final d’un contracte…)
- -I, sobretot, d’un entorn enterbolit per l’estructuració econòmica, política i social de la Societat.
“Aquestes causes es concreten en la precarietat de la feina, en la incertesa dels programes d’ensenyament, en la imposició d’uns models socials reprovables. (…)”
I el Manifest segueix dient:
- “DAVANT d’aquestes situacions causants de violència, els joves i les joves de la JOC / Joc-Jobac CREIEM…
- que tots i totes som responsables
- de construir justícia,
- de ser equànimes en les nostres relacions personals,
- de no deixar-nos acovardir davant d’aquestes situacions indignes,
- d’assumir els conflictes i cercar sortides.
- CREIEM en la dignitat del jove treballador i la jove treballadora;
- hem de posar la persona per davant de les estructures i les ideologies;
CREIEM en la possibilitat de transformar les persones i la societat, assumint els conflictes, i a partir d’aquí lluitar per la justícia: educant, creant teixit social, reclamant solucions, creant espais de solidaritat i fraternitat.
TOT AIXÒ HO CREIEM DES DE LA NOSTRA FE EN JESUCRIST:
“Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus. Feliços els perseguits per que cerquen la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel.” (Mateu, 5, 9-10).
DENUNCIEM la injustícia generada pel model de societat que se’ns transmet.
- REIVINDIQUEM
- poder estudiar en condicions dignes (…)
- l’accés a una feina estable i humana (…)
- un sistema econòmic al servei de totes les persones i no solament d’unes poques.
- I PER AIXÒ PROPOSEM a tots els joves i totes les joves
- potenciar valors que fomentin la justícia, la solidaritat i la cooperació,
- promoure el diàleg davant dels conflictes familiars, o amb els amics i les amigues, o amb els companys i les companyes,
- buscar alternatives pròpies per al temps lliure i l’oci,
- fomentar la convivència honesta i sana amb les persones de diferents cultures i grups socials. “
§ § §La JOC segueix essent necessària a Catalunya i a les Illes, en tots els nostres bisbats… perquè els joves tant dels ambients rurals com dels ambients urbans tenen avui uns mateixos problemes, i per a superar-los s’han d’ajudar, s’han de coordinar dins un esperit de reflexió, de lluita, d’acció assenyada.
La JOC també es veu necessària avui, perquè solament un moviment de joves dels ambients populars, portat pels mateixos joves, amb pròpia capacitat de decisió… pot permetre fer front als problemes exposats, adoptant actituds personals i col.lectives adients i demanant solucions i comprensió a les institucions i a la Societat.
La JOC també és necessària a la pròpia Església, perquè dins d’ella representa la joventut dels medis populars de les nostres ciutats i els nostres pobles, i hi fa sentir les seves aspiracions i les seves angoixes, però alhora perquè la JOC ve a ésser el missatger del Crist en aquests medis populars aportant-hi fe, esperança i amor…, que vol dir esperit de lluita contra els diversos tipus d’injustícia, però també solidaritat…
JOC Nacional 