PREGÀRIA (Compartida a  l’ENIE 21/04/2012)- Bernat Oró

La vida no cap en uns anys, ni en una ciutat, ni en una cançó.

La vida no cap en una maleta, ni en uns dubtes, ni en una adreça manuscrita.

La vida no cap en uns carrers, ni en uns amors, ni en uns versos.

La vida no cap als terrats, ni en un somni, ni en uns llibres.

La vida no cap en una aula, ni en un claustre, ni en uns apunts.

La vida no cap en un somriure, ni en un dijous, ni en un missatge al mòbil.

La vida no cap en un autobús, ni en un concert, ni en una samarreta.

La vida no cap en la mort, ni en la ràbia, ni a la premsa.

La vida no cap en un centre social, ni en una assemblea, ni en un manifest.

La vida no cap en un megàfon, ni en una mani, ni en una pintada.

La vida no cap en un calabós, ni en un judici, ni en una sentència.

La vida no cap en una furgoneta, ni en un assaig, ni en un web.

La vida no cap en uns anys, ni en una ciutat, ni en una cançó.

La vida no cap en uns records, ni en una amistat, ni en aquestes paraules.

Perquè a voltes la vida d’un no cap en la vida d’un sinó en la vida de molts.

(La vida. Feliu Ventura, 2011)

Ahir al vespre em vaig posar molt content. Feia molt de temps que no trucava a la Diana i quan ho feia era només abans de la reunió de grup. I no la trobava. Per mi era més còmode dir que mai la trobava, però la veritat és que jo no feia prou per saber d’ella, no la tenia present la resta de la setmana. La Diana és una noia sudamericana que es va incorporar al nostre grup cap a l’octubre, però des del desembre havia deixat de venir.  Portava molts pocs mesos a Martorell i havia vingut fins aquí per retrobar-se amb la seva mare després d’estar molts anys vivint separades. Ella va començar a treballar en un bar, de dilluns a dilluns i amb uns horaris molt complicats, s’havia de llevar cada dia a les 5h per obrir el bar! I molts diumenges havia de patir sola les impertinències dels que arribaven de festa, amb el risc que això portava. Una realitat, la de la Diana, força dura, per la migració en si i per les dures condicions en què treballava. Tot i així, venia al nostre grup encara que s’acabés a les 12h i ens va aportar una dosi de realitat que ens feia viure el sentit de la JOC. Després del desembre i entre que alguns dies estava “maluca” i altres que no ens havíem pogut reunir va fer que anéssim perdent el fil i inconscientment jo ja pensava que no vindria més. Però ahir al vespre, em va contestar! I vam poder parlar, encara que poquet, però prou per sentir com estava. Em va alegrar sentir que tenia ganes de tornar-nos a trobar i que li sabia molt greu, que no havia tingut coratge de trucar-nos perquè feia molt de temps que no donava senyals de vida, que havia desaparegut. Just va dir això i em va venir al cap el fill pròdig, li vaig dir que no es preocupés per això, que no havia de disculpar-se de res i que a la JOC quan algú torna també fem una festa. Al final vem quedar que diumenge vindria a la quedada federal per preparar la Festa de la Campanya!

Els enemics dels nostres somnis ens acusen deno aportar res en concret. Concreta és la vida, concreta la solidaritat, concret el Moviment Popular, concretes les Comunitats Eclesials de Base i les pastorals, concreta la fidelitat diària en el seguiment de Jesús. (…) Passos, gestos, propostes duna alternativa que contesta, amb la força de lEsperit, la política capitalista neoliberal del macro-consumisme, del privilegi duna elit deshumana que exclou la immensa majoria de la família humana de Déu. (…). Don Helder Camara, ens va deixar com a testament aquesta consigna insistent:No deixin caure la profecia; no deixem caure la profecia. Davant totes les crisi de limperi del lucre, proclamem, indignats i esperançats, les victòries del Regne. (Pere Casaldàliga, febrer 2012)

Tinc ganes que arribi la Festa de la Campanya i tinc ganes de preparar-la. Tinc ganes que la nostra fede ens posem en moviment i tinc ganes que això també ens permeti fer més comunitat. Hi ha tantes vides que estan patint que aquesta campanya ens pot donar molt de sentit. Hi ha molts noms que coneixem que necessiten que hi siguem, i hi ha molts noms que necessitem que hi siguin, perquè la vida d’un no té sentit sense la vida de molts. Espero que l’energia de Pasqua, del taller de quadern de vida, de les jornades de formació, de la CANI, de trucades com les de la Diana, i d’altres moments d’aquestes dues setmanes, continuï ben viva pel primer de maig, per la festa de la campanya, per tants moments de lluita que ens esperen fins a final de curs i que sobretot m’ajudi als petits gestos de cada dia, al compromís militant, a la coherència i a l’acció.

Cuando nací,
pobreza,
me seguiste,
me mirabas
a través
de las tablas podridas
por el profundo invierno.
De pronto
eran tus ojos
los que miraban desde los agujeros.
Las goteras,
de noche, repetían
tu nombre y tu apellido
o a veces
el salto quebrado, el traje roto,
los zapatos abiertos,
me advertían.
Allí estabas
acechándome
tus dientes de carcoma,
tus ojos de pantano,
tu lengua gris
que corta
la ropa, la madera,
los huesos y la sangre,
allí estabas
buscándome,
siguiéndome,
desde mi nacimiento
por las calles.

Cuando alquilé una pieza
pequeña, en los suburbios,
sentada en una silla
me esperabas,
o al descorrer las sábanas
en un hotel oscuro,
adolescente,
no encontré la fragancia
de la rosa desnuda,
sino el silbido frío
de tu boca.
Pobreza,
me seguiste
por los cuarteles y los hospitales,
por la paz y la guerra.
Cuando enfermé tocaron
a la puerta:
no era el doctor, entraba
otra vez la pobreza.
Te vi sacar mis muebles
a la calle:
los hombres
los dejaban caer como pedradas.
Tú, con amor horrible,
de un montón de abandono
en medio de la calle y de la lluvia
ibas haciendo
un trono desdentado
y mirando a los pobres
recogías
mi último plato haciéndolo diadema.

Ahora,
pobreza,
yo te sigo.
Como fuiste implacable,
soy implacable.
Junto
a cada pobre
me encontrarás cantando,
bajo
cada sábana
de hospital imposible
encontrarás mi canto.
Te sigo,
pobreza,
te vigilo,
te acerco,
te disparo,
te aislo,
te cerceno las uñas,
te rompo
los dientes que te quedan.
Estoy
en todas partes:
en el océano con los pescadores,
en la mina
los hombres
al limpiarse la frente,
secarse el sudor negro,
encuentran
mis poemas.
Yo salgo cada día
con la obrera textil.
Tengo las manos blancas
de dar pan en las panaderías.
Donde vayas,
pobreza,
mi canto
está cantando,
mi vida
está viviendo,
mi sangre
está luchando.
Derrotaré
tus pálidas banderas
en donde se levanten.
Otros poetas
antaño te llamaron
santa,
veneraron tu capa,
se alimentaron de humo
y desaparecieron.
Yo te desafío,
con duros versos te golpeo el rostro,
te embarco y te destierro.
Yo con otros,
con otros, muchos otros,
te vamos expulsando
de la tierra a la luna
para que allí te quedes
fría y encarcelada
mirando con un ojo
el pan y los racimos
que cubrirá la tierra
de mañana.

(Oda a la pobreza. Pablo Neruda)


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s